El profeta Habacuc és únic perquè, a diferència d'altres profetes que parlen de part de Déu al poble, comença parlant de part del poble a Déu. Habacuc viu en un temps de violència, injustícia i caos. El seu llibre comença amb una queixa honesta: "Fins quan, Senyor, demanaré auxili sense que em sentis?". És el crit d'algú que veu el mal triomfar i no entén el silenci de Déu.

Déu respon convidant-lo a la paciència ia la visió. Li diu que escrigui la resposta en taules perquè es llegeixi de corregut, perquè “la visió té un termini”. El missatge central que Déu li lliura és una de les columnes de tota la Bíblia: "El just viurà per la seva fe" (o per la seva fidelitat). Déu no li explica tots els “perquès” del patiment, sinó que li demana que confiï en el seu pla, fins i tot quan les circumstàncies externes semblen indicar que tot està perdut.

Per a un jove que es confirma, Habacuc és el model del creient que dubta però no s'allunya. La fe no és tenir totes les respostes, sinó mantenir la confiança en Déu enmig de la foscor. L'Esperit Sant ens dóna la fortalesa per ser aquest “just” que no es rendeix davant de la desesperança. El llibre acaba amb un cant preciós: encara que no hi hagi collites ni bestiar, el profeta decideix alegrar-se al Senyor. Aquesta és la fe madura del confirmat: una alegria que no depèn que tot surti bé, sinó saber que Déu és la nostra salvació.