El Salm 139 és un dels poemes més íntims i profunds de tota la Bíblia. L'autor s'hi meravella davant l'omnipresència i l'omnisciència de Déu. No presenta un Déu que "vigila" per castigar, sinó un Déu que "coneix" perquè estima. El salmista reconeix que no hi ha lloc a l'univers, ni al cel ni a l'abisme, on es pugui amagar de la mirada amorosa del Creador. Déu coneix les paraules abans que arribin a la seva llengua i els seus pensaments abans que es formin.

Per a un jove que busca la identitat, el centre d'aquest salm és una revelació sorprenent: la nostra existència no és un accident biològic ni un atzar del destí. El text descriu de forma poètica com Déu mateix ens va anar "teixint" al ventre matern. "Et dono gràcies perquè m'has plasmat portentosament", diu el salmista. Cada detall del nostre ésser, la nostra personalitat i la nostra història ha estat dissenyat per les mans del Creador. Déu ens coneixia quan encara no teníem forma i ens estimava abans que naixéssim.

Aquest salm és el fonament bíblic de la dignitat humana. En el context de la Confirmació, ens ensenya que l'Esperit Sant ve a segellar una criatura que ja és sagrada als ulls de Déu. Saber que som "un prodigi" de la creació canvia la manera com ens veiem a nosaltres mateixos i com veiem els altres. La vida humana és inviolable i preciosa perquè porta la marca de fàbrica de l'amor de Déu, que ens acompanya des del primer moment de la concepció fins a l'últim alè.