Del llibre de l'Eclesiastès (o Qohélet) és potser el més "modern" de la Bíblia, perquè s'atreveix a fer les preguntes que molts joves es fan avui: Per què serveix esforçar-se tant? Quin sentit té estudiar, treballar o acumular coses si al final tots morim igual? L'autor comença amb una frase famosa i provocadora: “Vanitat de vanitats, tot és vanitat!”. A l'hebreu original, la paraula "vanitat" (hebel) significa literalment "boirina" o "vapor"; una cosa que sembla real però que, quan intentes atrapar-ho amb les mans, s'escapa.

Qohélet no és un pessimista, sinó un cercador de la veritat. Ell confessa que va intentar trobar la felicitat en tot: a les festes i el plaer, a la construcció de grans edificis, a acumular riqueses ia ser el més savi del seu temps. Tot i això, va descobrir que res d'això sadollava el seu cor de forma definitiva. Tot era com “córrer després del vent”. El llibre ens adverteix que si posem la nostra esperança de felicitat en coses que caduquen (com la fama a les xarxes socials, els diners o l'aspecte físic), viurem sempre frustrats perquè l'ésser humà té set d'una cosa eterna.

La conclusió del llibre és lluminosa: la felicitat no rau en l'èxit futur, sinó en la capacitat de gaudir dels dons senzills que Déu ens dóna cada dia —menjar, beure, treballar amb alegria i estimar— reconeixent que la vida és un regal, no una propietat. Al final, ens convida a “acordar-nos del nostre Creador els dies de la joventut”, abans que arribin els anys difícils, perquè només vivint en relació amb Déu l'existència deixa de ser una boirina passatgera i adquireix un pes etern.