33. La construcció del Temple de Jerusalem (1 Reis 6-8)

Salomó va posar tot l'afany i la riquesa del seu regne en aquesta obra que el seu pare, David, havia somiat però no va poder realitzar. Per construir-lo, no es va escatimar en despeses ni esforços. Es van portar cedres de les muntanyes del Líban, pedres precioses, bronze i una quantitat immensa d'or.

Milers d'obrers i artesans van treballar durant set anys a la muntanya Moria. El més curiós és que les pedres es tallaven al planter amb tanta precisió que, en arribar a l'obra, encaixaven perfectament sense necessitat d'usar martells ni eines de ferro, mantenint un silenci sagrat durant la construcció.

El Temple seguia l'estructura de l'antic Tabernacle, però a una escala molt més gran. Tenia un vestíbul, una nau central i, al més profund, el Sant dels Sants. Aquesta habitació interior estava totalment recoberta d'or puríssim i s'hi van col·locar dos enormes querubins de fusta d'olivera coberts d'or, les ales dels quals s'estenien de paret a paret.

El moment més emocionant va ser la dedicació. Els sacerdots van portar l'Arca de l'Aliança i la van col·locar sota les ales dels querubins. En aquell instant, un núvol dens va omplir el Temple, la "Glòria del Senyor" (la Shekinah), de manera que els sacerdots no podien ni tan sols romandre drets per celebrar. Salomó, de genolls davant de tot el poble i amb les mans esteses al cel, va pronunciar una pregària bellíssima: "Però, és veritat que Déu pot habitar sobre la terra? Si el cel i el més alt del cel no poden contenir-te, com menys aquesta casa que jo he construït!". Amb aquest gest, Salomó recordava que, encara que el Temple era grandiós, Déu és infinitament més gran que qualsevol edifici humà.