6. La crida d'Abraham (Gènesi 12)

Imagina que tens una vida tranquil·la, una casa, la teva família i els teus amics, i de cop i volta escoltes una veu al teu interior que et diu: "Deixa tot el que coneixes i vés-te'n a una terra que jo et mostraré". Això va ser exactament el que li va passar a Abram (que més tard es diria Abraham). Ell vivia en una ciutat anomenada Ur, ja era un home gran i no tenia fills amb la seva dona, Saray. En aquella època, no tenir fills es considerava una tristesa molt gran, ja que semblava que el futur de la família s'acabava allà.

No obstant això, Déu va irrompre a la seva vida amb una promesa sorprenent. Li va demanar que confiés totalment en Ell i es posés en camí cap a allò desconegut. A canvi, Déu li va prometre tres coses que semblaven impossibles: que en naixeria una gran nació, que el seu nom seria famós i que, a través seu, totes les famílies del món rebrien una benedicció. Era una aposta arriscada, perquè Déu no li va donar ni un mapa ni li va dir exactament on acabaria el viatge; només li va demanar que caminés.

l més increïble d'Abraham és que no va demanar proves ni senyals màgics. Simplement, com diu la Bíblia, "va marxar com li ho havia dit el Senyor". Va empacar les seves botigues, va reunir la seva dona i el nebot Lot, i va començar una llarga caminada pel desert. Aquesta resposta d'Abraham marca un abans i un després a la història, perquè és el començament d'una amistat especial entre Déu i la humanitat. Abraham es va convertir en un "nòmada de Déu", algú que no busca seguretat en les coses materials o en les muralles d'una ciutat, sinó en la paraula d'Algú que sap que mai no li fallarà.