5. La Torre de Babel (Gènesi 11)

Després del diluvi, la humanitat va tornar a créixer i tots parlaven el mateix idioma, cosa que els permetia entendre's perfectament i treballar junts. No obstant això, en lloc d'usar aquesta unitat per donar gràcies a Déu, l'orgull va començar a créixer als cors. Van arribar a una plana en una regió anomenada Senaar i es van dir els uns als altres: "Construirem una ciutat i una torre tan alta que la seva cúspide arribi al cel". El seu objectiu no era estar més a prop de Déu, sinó “fer-se un nom” i ser famosos. Volien demostrar que eren tan poderosos que no necessitaven l'ajuda del Creador; volien escalar el cel pel seu compte, confiant només en els maons i la tecnologia.

Aquesta torre de Babel es va convertir en el símbol de la supèrbia humana. En intentar posar-se al lloc de Déu, els homes van començar a perdre la veritable connexió entre ells. Déu, veient que aquest orgull només els portaria infelicitat, va decidir intervenir. No ho va fer amb foc ni amb càstigs violents, sinó confonent-ne el llenguatge. De sobte, el que era un equip unit es va convertir en un caos: ningú no entenia el que deia el veí. El qui demanava una rajola rebia una pedra, i el que donava una ordre no era escoltat. En no poder comunicar-se, el projecte es va aturar del tot.

La ciutat va quedar a mitges i la gent es va dispersar per tota la terra, formant diferents nacions i llengües. La Bíblia ens explica que aquesta confusió no va ser un càstig cruel, sinó una conseqüència lògica: quan els éssers humans intenten construir un món deixant Déu fora, acaben per no entendre's ni tan sols entre ells mateixos. La unitat veritable no s'aconsegueix amb ciment i torres altes, sinó amb un cor humil que sap escoltar Déu i els altres.