3. Caín i Abel (Gènesi 4)

Després de l'expulsió de l'Edèn, la vida d'Adam i Eva es perllonga als seus fills, Caín i Abel, que representin les dues vocacions primordials de l'home antic: l'agricultura i el pasturatge. El relat ens situa en un context de culte: tots dos presenten ofrenes al Senyor dels fruits del seu treball. Tanmateix, el text sagrat assenyala que Déu va mirar amb agrat Abel i la seva ofrena, mentre que no va fer el mateix amb la de Caín. La Bíblia explica que la diferència no rau en el tipus de producte ofert, sinó en la disposició del cor; Abel fira el millor de les seves primicies amb fe, mentre que Caín realitzava un rit extern sense una veritable entrega interior.

En sentir-se rebutjat, el rostre de Caín s'ensombreix i l'odi comença a niar a la seva ànima. Déu, a la seva infinita paciència, s'apropa a Caín no per condemnar-lo d'antuvi, sinó per advertir-lo: "El pecat aigualida a la teva porta, però tu el pots dominar". És una crida a la responsabilitat ia la conversió que Caín decideix ignorar. L'envella, que la teologia defineix com la tristeza davant el bé aliè, encega Caín fins al punt de portar el seu germà al camp per assassinar-lo. És el primer vessament de sang humana, un acte que clama al cel i que trenca definitivament la solidaritat de la fraternitat original.

Quan Déu intervé preguntant: “On és el teu germà?”, Caín respon amb una frase que ressona al llarg dels segles: “Que sóc jo, el guardià del meu germà?”. Aquesta cínica resposta mostra la total deshumanització que produeix el pecat. Caín és castigat a vagar per la terra, perdent el vincle amb el sòl que ha xopat amb la sang d'Abel. No obstant, fins i tot en aquest judici, apareix la misericòrdia divina: Déu posa una marca a Caín per protegir-ho, impedint que la violència és multipliqui infinitament.