1. La Creació: El regal de Déu (Gènesi 1-2)

Al principi dels temps, abans que existís el flux de les hores o la immensitat de l'espai, Déu, per un acte lliure de la seva voluntat i amor infinit, va donar origen a tot allò que existeix. La narració bíblica ens presenta un Déu transcendent, és a dir, està per sobre del que s'ha creat, a diferència dels mites dels pobles veïns, no lluita contra forces caòtiques, sinó que ordena l'univers mitjançant l'eficàcia de la seva paraula. "Feu-vos", va dir Déu, i la llum va dissipar les tenebres primordials. Amb aquesta mateixa autoritat sobirana, el Creador va anar separant les aigües del cel i de la terra, establint els límits del mar i fent brollar de la terra tota mena de vegetació i arbres fruiters. Cada etapa d‟aquesta obra no era fruit de l‟atzar, sinó d‟un disseny savi i amorós; per això, després de cada jornada, el text subratlla que "va veure Déu que era bo", confirmant que la matèria i la vida tenen una bondat intrínseca pel seu origen diví.

El firmament es va poblar d'astres per governar el dia i la nit, i les aigües i l'aire es van omplir de vivents. Tot i això, la creació encara esperava el seu protagonista. En un segon moment de solemnitat especial, Déu va decidir crear l'ésser humà. La Bíblia destaca que, mentre les altres coses van ser creades per un mandat general, per a l'home Déu sembla "aturar-se" i deliberar: "Fem l'home a la nostra imatge i semblança". Aquesta “fem” és una primera dada de la Santíssima Trinitat. Déu és un Déu social, en El mateix hi ha una relació d'Amor. Ho dirà clarament al Nou Testament, de moment queda oculta aquesta Veritat. Així doncs del “fem”, sorgeix de la pols de la terra i de l'alè diví crea Adam, i del seu mateix costat, per mostrar la igualtat de naturalesa, va sorgir Eva. Tots dos van ser col·locats al jardí de l'Edèn, no com a esclaus, sinó com a senyors i custodis de la creació, dotats d'intel·ligència i voluntat per entrar en un diàleg d'amistat amb el seu Hacedor.

Finalment, en arribar el setè dia, Déu va descansar. Aquest descans no indica cap fatiga, sinó la plenitud de l'obra complerta. En beneir aquest dia, Déu va santificar el temps i va oferir a l'ésser humà l'oportunitat de participar a la seva alegria eterna. Tot el cosmos va quedar així constituït com un temple immens on l'home, com a sacerdot de la creació, està cridat a donar glòria a Déu, reconeixent en la bellesa del que s'ha creat el reflex de la perfecció invisible del Creador.